Dret a l'educació digital: un dret ineficaç

 Sergi Batlle Subils

NIU: 1526692

El desenvolupament d’Internet i la posterior arribada del binomi TIC-xarxes socials ha desencadenat en la transformació de la societat analògica en la societat digital. Aquesta nova societat, en la qual ens trobem immersos, ha canviat la forma en què ens relacionem, comuniquem i duguem a terme les nostres activitats socials, laborals, econòmiques i culturals. En aquest nou paradigma de societat, apareixen nous drets sobre els quals els governants han de vetllar, per tal que els ciutadans estiguin segurs en aquest entorn. En aquest context, Espanya va ser el país europeu pioner en desenvolupar la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i Garantia de Drets Digitals per assegurar un seguit de drets digitals vinculats a Internet. Seguint aquesta línia, Espanya també disposa d’una Carta de Drets Digitals que emparen els drets dels ciutadans. Un dels drets que comprèn la Carta és el Dret a l’educació digital.

Dret a l’educació digital

El dret a l’educació digital s’estructura a partir de cinc màximes i totes elles tenen com a objectiu formar als ciutadans en l’entorn digital. El primer punt estableix que el “sistema educatiu ha de garantir la plena inserció de l’alumnat a la societat digital i l’aprenentatge d’un ús del mitjans digitals que sigui segur i respectuós amb la dignitat humana”. Traslladant aquesta màxima a la societat espanyola actual s’observa que el compliment d’aquesta és poc rigorós.  Per exemple, en el cas de Catalunya, tal i com es demostra a l’ Anàlisi d’iniciatives d’alfabetització mediàtica entre centres escolars i mitjans de comunicació locals a Catalunya, la tasca dels centres educatius en matèria d’alfabetització mediàtica i informacional és irregular i manca d’esperit crític. L’estudi determina que les iniciatives dels centres educatius tenen una voluntat d’alfabetitzar, però cada escola utilitza una pedagogia diferent i no se segueixen uns paràmetres concrets que asseguin el compliment de competències mediàtiques de l’alumnat. Així mateix, les activitats que s’utilitzen a les escoles tenen una dimensió formativa i lúdica però tenen carències en l’àmbit crític perquè no aporten als alumnes eines suficients per adoptar una actitud crítica davant els mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials.

El segon punt del dret a l’educació digital incideix en la formació en competències digitals que el professorat ha de rebre per tal d’ensenyar als alumnes en aquest àmbit.  L’estudi Los docentes de la Generación Zeta y sus competencias digitales analitza el nivell de competències en TIC dels professors de primària i secundària, utilitzant com a base els estàndards fixats per la UNESCO.  Per analitzar-ho, l’estudi treballa sobre una mostra de 80 escoles i 1.1433 professors de la Comunitat de Madrid. Els resultats d’aquest estudi mostren una alarmant diferència entre les competències que haurien de tenir els professors per poder desenvolupar les competències digitals dels seus alumnes i les que veritablement tenen.  Així doncs, els estudis evidencien que, a la pràctica els dos primers punts que incideixen sobre l’educació digital – sistema educatiu i professorat- no s’acompleixen tot i estar garantits per la Carta de Drets Digital.

La tercera màxima del dret a l’educació digital es dirigeix als poders públics i a les obligacions que tenen aquests en l’àmbit digital. Una de les clàusules d’aquest punt contempla que les entitats públiques han de promoure “l’educació audiovisual en l’entorn digital, amb la finalitat de promoure la capacitat crítica i afrontar les pràctiques de desinformació”. Aquest tercer punt també està relacionat amb una de les clàusules del cinquè i últim punt del dret que pretén impulsar l’Educació per la Ciutadania Digital per, entre d’altres motius, “enfortir el desenvolupament crític de la ciutadania per ajudar-los a distingir fets objectius de simples opinions sense evidències”.  La insistència del dret en promoure la capacitat crítica dels ciutadans perquè puguin distingir fets reals de simples objeccions resulta inútil a la pràctica per diversos motius. El primer d’ells té a veure amb el sistema educatiu que, tal i com s’ha esmentat anteriorment, no dóna eines suficients perquè els alumnes puguin desenvolupar una actitud crítica en l’entorn digital. La falta d’actitud crítica dels ciutadans s’evidencia amb el segon motiu: la victòria de les fake news. En aquesta línia, el passat 20 de novembre, el Parlament Europeu va votar tres propostes de la Llei de Serveis Digitals per tal de regular la influència que tenen plataformes com Google i Facebook sobre els ciutadans i la seva capacitat per exercir els seus drets. L’existència d’aquestes propostes és una evidencia més que demostra que, d’una banda la poca formació en media literacy converteix a la ciutadania en una víctima fàcil en mans de gegants com Google, Facebook o Twitter que són capaços d’influir sobre els seus drets i d’altra banda, demostra la necessitat d’una millor alfabetització digital que fomenti l’actitud crítica per tal de frenar el triomf d’un fenomen emergent en la nostre societat: les fake news.